Cortesia senyors?
Idees imcompatibles sobre el bé i el mal, mirades d'odi, paraules seques, quan hi ha paraules és clar, si no, silencis matadors. Paraigües esparrecats, tovalloles molles, vides buides, refugis de paper i coberta dura. Mocadors de cel·lulosa molls a totes bandes. Pollastres penjats, o a terra amb la soga al coll encara. Brises estiuenques, pors estúpides però reals, companys estranys. Soletat. Piles de cartes amb mal principi arrugades.
all I can say.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
tots tenim moments així, és normal... i tampoc sé que aconsellar-te pq jo mai he sapigut què fer.
petons!
Contraresto algunes paraules teves, sempre des d'una visió d'amic, fent honor a la realitat de la vida (que mai és tant blanca ni tant negre):
· Moltes mirades d'odi són interpretades de forma subjectiva i en realitat no porten ni un bri d'odi dins seu.
· Una vida mai és buida, pot ser poc emocionat, poc activa, poc plaent, però no buida (qui em deia de gaudir dels petits detalls?)
· La soledat no és més que un símptoma de la incomprensió dels altres, d'allò que desitgem o som, que ens porta a tancar-nos en nosaltres mateixos; obtenint-ne, quasi sempre, res res de bo.
No et desanimis, valora i recorda tot allò de bo que tens (que és molt.
Sigues feliç;
Publica un comentari a l'entrada