va exhalar aire unes quantes vegades, seguides, neguitosa; va sentir, al exhalar l'ultima vegada que tota la seva força partia amb aquella bafarada d'aire. el carrer estava en silenci, no hi havia ningu, pero es notava que era festa, les llums amb motius nadalencs il·luminaven la nit solitaria, llum es sentien nadales, ella estava sola enmig del carrer, abric vermell, botes altes negres amb talo d'agulla, cabells negres per mitja esquena, mig ondulats mig llisos, ulls blaus, lluents en la gelida nit. tenia fred a les mans, i perdia la força i l'optimisme. feia anys havia lluitat per la justicia al mon en una nit com aquella, i en festes nadalenques mai demanava regals ni feia llistes... ara demanava amb tota la seva anima tenir força per superar el repte de cada any, des de en feia 4; la seva parella des de l'institut la va deixar per aquelles dates i pocs dies despres va sonar el telefon, era la seva cosina que...per algun motiu estava amb la seva parella, que li sabia greu pero que s'estimaven. va haver d'aguantar un nadal rere altre veure com estaven junts mentre que ella- a part de dos casos excepcionals- encara no havia trobat ningu.tenia panic arribar a casa de la seva tia i veure a tothom alegre... era egoista, pero encara l'estimava. cada any la temptava la idea de no anar-hi, de passar el nadal en qualsevol lloc que fos ober a aquelles hores, amb algu mes en situacio pitjor a la seva...pero sempre acabava anant a casa la tia, sopan un banquet delicios, i aguantant les llagrimes tota una nit. li quedava encara l'esperança, tot i que gairabe inexisten, que algun home meravellos la salves del martiri anual, pero no hi havia manera. les amigues ...si hi havia pensat, pero totes eren a casa els avis i els sogres i pensava que no tenia dret a trencar-los la nit per un cop de mala sort (que ja feia anys que durava)...es va mirallar en un aparador de vestits de gala. no es veia malament, i no sabia que espantava els homes...

^^..^^

Regalo un peto que cau en l’oblit, una flor a punt de marcir-se, una abraçada superficial, estimació fingida, una cançó a mig compondre, una migdiada sense migdia, una gota de pluja lliscant pel finestral, una fotografia en blanc i negre, un braçalet trencat, un ocell afònic, un so en l’agonia, una llibreta sense fulls, un punt de llibre solitari, una conversa en silenci, una mirada penetrant, un murmuri inintel·ligible, una fulla dansant a l’aire, un llapis d’ulls sense punta, una habitació buida, una paret desbullada, una garbuix de sentiments, el gust d’una crispeta del cinema, la dolçor de la xocolata de Nadal, una sabata descordada, la lluentor dels seus ulls d’or un dia de sol, un somriure de dents perfectes, uns pantalons curts amb uns genolls pelats, un calendari a l’ultima pagina, un diari escrit, una nina damunt el prestatge, un nen amagat dins l’armari, una flor esperant comprador, una adolescent a la parada del bus, un osset de peluix bel col·locat sobre el llit, un perfum trencat, una via abandonada, uns pantalons descosits, una càmera fotogràfica sense records gravats, unes espelmes sense pastis, una nit sense màgia, un paisatge sense cel,un hivern sense neu, un Nadal sense amor, un mar sense horitzó, un sol naixent, una lluna plena, una nit en un balco, hores en un llibre, no-noció del temps en un examen, unes claus sense pany, uns amics de debò, un peto que cau en l’oblit.


me alegro q te guste,
$ col col col $

fa dies que vull posar un text que em va encantar, va de mitjons; fa algun temps que llegeixo articles d'aquell escriptor i m'encanta, molt!

salut!

enrere

miro ara fa un any i m'adono de com he canviat, millor dit, com he evolucionat, tot allo que m'ha passat forma part de mi, si. he apres, he apres molt, he conegut, he gaudit de moments i situacions que mai hauria pensat; a vegades m'espanta la meva frivolitat envers alguns comentaris d'alguns individus que es creuen millors,m'he empatxats tantes vegades, de menjar i de riure, he negat tantes vegades allo que a vegades m'ha fet vacilar, he plantat cara a impresentables que m'atabalen i resulta que des d'aquell dia, no hi tinc cap problema, he engegat a rodar coses que em pesaven massa i m'endarrerien el pas, he estat farta de milions de coses, milions de vegades i he apres a seleccionar, triar, esperar el moment oportu, jugar les meves cartes, i sobretot riure i somriure, ser feliç; estic plenament convençuda que somric infinitat de vegades mes que fa prop d'un any...
vull donar-vos les gracies a tots els que m'heu ajudat a ser qui soc.

merci, merci!

per cert aquest video es genial!!
http://www.youtube.com/watch?v=KGG94aHX7a4

:)

les notes van pujannnt!! (i tant si ho fan!!) :):):)
no tinc ganes d'escriure, pero si coses a dir...avui poso un text d'un bon amic, que l'havia de traduir al catala...pero que no ho ha fet pq esta enfeinat.el text es del concurs de la coca cola en castella.
UNA SONRISA NO CAMBIA LAS COSAS, AUN ASÍ SONRÍE



Un estruendoso ruido me hace saltar de la silla. Corro, corro y corro hacia la puerta de salida. Hace un calor espantoso. Jadeando alzo la cabeza y me pongo la mano encima de los ojos de manera que me haga de visera y no me ofusque el sol. Un enorme humo oscuro se levantaba por encima de la escuela del centro del pueblo.

Mis piernas se anticipan a mi cerebro y antes de darme cuenta que había explotado un explosivo ya estaba corriendo hacia el centro escolar.

Avanzaba a toda velocidad a través de la gente asustada que corría en dirección contraria a la mía y para escaparme de esa aglomeración de gente corría por atajos entre medio de casas de latón y paja.

Estoy en África. Ha estallado la 3ra guerra mundial. Se dice que los franceses se esconden en alguna zona del sur de África con el objetivo de crear una arma nuclear potentísima y los ingleses les persiguen con el objetivo de detenerlos, y como en todas las guerras algo le toca pagar a la gente inocente.

Soy un médico de 27 años, únicamente tengo 2 años de experiencia profesional pero faltaba personal con experiencia para proporcionar ayuda a las víctimas de la 3ra guerra mundial de África, y aquí estoy, corriendo como loco deseando que no haya víctimas mortales.

Llego agotado, medio desmayado, a punto de caer al suelo, alzo la vista lentamente suplicando que todo esté bajo control. Pero... nada estaba bajo control, aun habiendo un cuerpo de bomberos de Europa o América atraídos a África por el mismo motivo que yo estaba ahí nada estaba bajo control. Me entero que aun hay supervivientes vivos y llevado por la desesperación cojo un uniforme de bombero, me tapo la boca para no respirar el humo y entro como loco al centro escolar. No consigo ver mucha cosa, solo pedazos de lo que antes era la escuela y fuego y... se me cierran los ojos lentamente, toso continuamente... .

Abro los ojos. Me doy cuenta que estoy estirado en una camilla médica. Un bombero me dice que me he mareado por inhalación de humo pero que no era nada grave. Me levanto y veo una multitud de niños heridos gritando, muchos necesitan mi ayuda.

Me acerco a uno de ellos le aplico un masaje cardíaco seguido de un ciclo de reanimación. No responde. Vuelvo a intentar. Intento calmarme, se que ese monitor volverá a hacer su típico ruido discontinuo. No responde. Noto que pequeñas gotas caen suavemente por mi cara. He perdido a mi primer paciente.

Ha pasado una semana. Aun sigo triste. Salgo a pasear. Sigue haciendo calor aunque con mi situación anímica ni lo noto. Veo la madre del niño que murió en mis manos,ella también me ve, e inesperadamente sonríe. Lo mismo pasa con otros familiares. No lo entiendo, ¿no me deberían odiar?. Dos días después pasa lo mismo y me vuelvo a preguntar que si su hijo o pariente murió en mis manos, si por mi culpa el monitor de constantes vitales hizo un ruido continuo, ¿no me deberían odiar?.
Al día siguiente me la vuelvo a encontrar pero esta vez no me conformo con una sonrisa que aun me hacia sentir más culpable, esta vez pedí explicaciones. Ella me mira con cara de sorpresa pero a la vez con cara de entenderme y me contesta:
- La faena de un médico es dura, hay que estar preparado para todo y en caso que el resultado sea perjudicial lo ha de soportar por eso te hemos de ayudar a superarlo, se que él se ha ido a un sitio mejor, ya lo he superado- dijo ella.
- Pero...
- Una sonrisa no cambia las cosas, aun así sonríe.


David Corón.



:):)

em sembla que mentres caminava ja tenia la ment alla, ben lluny, on res no em feia mal ni em molestava, feia temps que ja no podia callar el que em molestava i sabia que allo em podia dur maldecaps...en certa manera m'era igual en aquest moment. vaig buscar un punt on es veia bé el cel geometric de la ciutat, tant quadriculat pels edificis que fins i tot era bonic de veure al capvespre...vaig deixar-me anar, caient en un tou d'herba...em vaig treure les sabates...amanyagant cada bri d'herba amb la planta del peu. em vaig incorporar, la imatge era terriblement brillant, immensa. vaig estirar-me, sobre el meu cap es produïa un canvi de color subtil, d'entre el vermell de davant amb el blau de darrere, i un toc de blanc...la nit que s'acostava vestia un trajo de lluentons, magnific mantell sota el qual m'endormiscava jo...fins al punt de estar dins la meva imaginacio mes que en el mon real, fins al punt de no adonar-me que ja era hora de baixar, fins al punt que els ulls dansaven,tancant-se lentament, fins al punt que ja eren tancats....

feina feina i mes feina

surto a prendre l'aire abans de tornar-ma a cabussar de ple en la feia que m'ocupa aquesta setmana... vull escriure alguna cosa...pero de debo no em ve res...crec que estic perdent neurones

el mural de la meva classe: el mes currat!!si senyor!! i sense tenir un mestre que digui: somos los mejoresssssssss!! ni res d'aixo!! jaja som els cracs, amb una hora em fet un mural mes currat que els del C (q can tardar hora i picuuuu)i els de l'A junts!!


ahir vaig llegir una frase que fa pensar: el peto mes dificil no es el primer, es l'ultim.


pq la felicitat es on menys l'esperes!

:):):)

:P

...sabieu que l'hebreu no te temps verbal? cada dia s'aprenen coses noves! doncs si , no te temps verbal, elimina el passat present i futur, i fa creixer l'eternitat...

el masclisme de la societat actual: peruqe quan una cosa esta be es collonuda i si no esta gens be es un "conyas"?? es un masclisme subconcient pero sempre hi es...

sentir-se estrany entre un grup de gent del teuu pais es pot anomenar sentir-se estranger??

avui he tornat en algun lloc del meu passat, hi he anat sovint pero mai com aviu, un calfred m'ha recorregut, el silenci, el soroll, l'olor, els colors d'aquell lloc...em calmen, estava relaxada, molt.

gent no se que mes dir...
petons

temps

el temps s'escola, se'ns escapa, com els raigs solars entre els nuvols, formant imatges celestials, com la sorra de la platja entre els dits, quan feiem castells de petits, un castell que costa suor i esforços, i despres, quan et vas a treure la sorra a l'aigua, just en aquest temps, que es tan poc, pero es suficient, passa algu i el xafa, el deixa mig derruit, mig enfonsat. Pot semblar una estupidesa, pero per aquell nen, que des de l'aigua s'ho mira desolat, ha estat una patacada, s'estava traient la sorra per sortir de l'aigua i posar-se a jugar al castell i ara no hi es...pero aquell nen no s'enfonsa, cau, si, pero es torna a aixecar i fa un altre castell, i en faria un altre si fes falta, i dos mes, fins que aconseguis jugar-hi...no es rendeix, es tenaç, es per admirar.

miqueeeeeeeeeeeeeeel!!mil gracies, tant per l'anec com pel comentariiii merci
laia, dema cafe!
gri...massatge ja!
marc, tinc 4 anecs que s'esperen :P


:) en plenes facultats altre vegada!

...sigues valent

(no intento ser qui no soc, nomes soc com soc i soc qui soc, m'agrada ser qui soc, se que m'equivoco, pero llavors intento rectificar.)

crec que no val la pena donar-te mes voltes, no se qui ets, ni tan sols se si realment ets part de la meva vida, si em coneixes tant com dius, o ets suficientment madur per titllar la resta de persones d'imadures, jo no m'he dit mai madura, pero tu al teu rotllo ^^

gent gent gent....no se res de vosaltres, lectors (miqui, gri, marc, laia...)
la veritat es que porto uns dies fora de lloc, alguns petits problemessss
vaig a fer deuressss!!

petons

comentari per els 2 comentaris,,, tan desagradables de l'entrada anterior;


puc ser mil coses, pero que ets tu? no t'amagis i dona la cara! ¬¬

en serio, a part d'aixo res mes a dir, m'ha pres tota inspiracio i gabes d'escriure


per cert fa dies que em ronda de prendrem unes petites vacances...


vagi bé!

un bus, la pluja picant contra els vidres, i sonant bad day; dues perosnes, un pensament, decimes de segons, les mateixes paraules a la boca...ets la crac...
he baixat del bus amb la frase voltant pel meu cap, es la canço ideal per la pluja...
encara que em mullava, encara que portava paraigues, i no l'obria somreia, la pluja caure, la pluja caure sobre mi i les meves passes era l'unic que sentia, i somreia; m'he trobat un home, que m'ha ofert el seu paraigues, que li dies que no, "no merci" l'ha sorpres, pero l'ha sorpres mes que en portes un a la ma...

feliç dia de pluja!

dieu-me on venen anecs siusplau!

a.d.g....XD

vaig dir que el curs seria passable??
m'equivocava, es ...fatal

examen de mates aprovat...

per cert algu sap on es compren els anaguets de goma?¿

cada vegada estava més nerviosa, volia saber qui tenia darrere, qui era aquella persona que feia una olor tan familiar, qui era la persona que la feia posar encara mes nerviosa, qui era...
poc a poc es va començar a girar, sentia por, temor, pero a la vagada volia sortir de la ignorancia en la que estava sumida.uns ulls verds van topar amb els seus, uns cabells de rinxols ataronjats queien sobre els ulls, un nasset camús,i uns llavis dolços, sense entendre res va trobar que es fonia en un peto llarg i tendre amb el noi de rinxols pèlrojos. allo li va omplir el cap de moments del seu passat amb aquell noi, petons, tardes llargues sota el sol, a la pltaja, sota l'ombra d'un desmai llegint... una enorme alegria li omplia les cèl·lules, tota ella es sentia enamorada, volia no separar-se d'ell, volia que aquell peto li tornes el seu passat, volia que en sortir d'alla ell li expliques...

no text, no coco

sempre s'ha de llegir la lletra petita

avui res de text currat, el meu coco no dona per tant....

cada dia s'aprenen coses noves.

el meu germa es un sol; ens ha agafat la pluja a mig carrer i jo li he donat el paraigues, i ell me'l donava a mi i em deia que em tapes jo...^^es que es un amor...
a la porta de l'escola m'hi he estat 3 minuts...i no es cap infern...
^^

dia trist....
nya nya nya...
m'han passat el link d'un video d'una canço genial!

va caminar sobre la catifa per un passadis que s'acabava en una porta, la va obrir, segura de que no trobaria ningu alla dins. de cop unes mans van agafar-la, deixant-la sense mobilitat , una mà va deixar de fr pressio a la cintura i li va tapar la boca, la porta es va tabcar silenciosament.
aquella havitacio era com un armari, a mesura que els ulls se li acostumaven a la nova foscor anava veient abrisc i maletes, bosses de mà i alguna sabata. aquella olor que tant li agradava ara era mes forta, la font d'aquella olor era la persona que tenia darrere. volia recordar, volia girar-se i veure qui era, pero sentia temor, des que s'havia despertat no havia parlat amb ningu i tampoc recordava res del seu passat, poc a poc va moure una ma, i va palpar la mà del seu sagrestador, era la ma d'un jove.


avui he estat a la casa on el temps s'atura, alla tots els rellotges estan parats, el silenci es absolut, i on un petit suspir et sobresalta de la pitjor manera, t'eriça el pel, i el temps no passa...

examen horrible...

[NoPorMirarMasVerasMasHorizonte]