Vilafranca del Conflent

Prescindible.

Vaig estar molt temps amb la soletat com a millor i única amiga, feia gairabé dos anys que m'havia escapat de casa meva amb pocs diners i moltes ganes de veure món, i des de llavors malvivía en una pensió de mala mort. Lluny de casa, en una ciutat inmensa i nova vaig començar una vida sola, per intentar enterrar el passat que m'havia fet tant mal. Feia un any que havia perdut el contacte amb la familia i alguns dels pocs amics que conservava del poble. Vaig estar treballant fregant escales, servint en menjadors escolars, tot per un sou que gairabé no m'arribava per poder pagar a la mestressa de la pensió. Vaig viure refugiada en tant sols dues o tres persones i a vegades a gent de bar, nocturns habitants de la ciutat, desgraciats o malalts. Vaig coneixer enamorats que no havien estat mai corresposts, alguna dona que la vida havia fet crèixer més ràpid del que tocava i havia obligat a la prostitució; fins i tot una vegada i per sorpresa meva vaig arribar a conèixer una noia amb una vida similar a la meva, amb els mateixos problemes de passat, que amb tot l'únic que va fer va ser reobrir ferides que mai no havien arribat a tancar-se. Encara tinc present que jo només vaig ser una noia anorèxica i ignorant del meu poble, victima de les veïnes indiscretes i de vells verds. Els companys que tenien la meva edat em feien la vida encara més impossible, però amb l'ajuda de tres amics inmillorables vaig aconseguir superar la malaltia, i amb tot agafar forces per començar de nou.
Avui per primer cop en 2 anys he decidit tornar al poble, a veure la meva familia, a instalar-me i a refer una vida que porto malgastant des d'adolescent. I vinga, del poble a on vivia jo no hi havia massa temps per tant avui mateix hi he tornat. He dit a l'Angelina- la mastressa de la pensió- que aquesta setmana aniré a buscar les poques coses que m'he deixat. I jo que arribo al poble i em trobo una gran amiga, hem parlat durant molta estona.

No sé res.

Cortesia senyors?
Idees imcompatibles sobre el bé i el mal, mirades d'odi, paraules seques, quan hi ha paraules és clar, si no, silencis matadors. Paraigües esparrecats, tovalloles molles, vides buides, refugis de paper i coberta dura. Mocadors de cel·lulosa molls a totes bandes. Pollastres penjats, o a terra amb la soga al coll encara. Brises estiuenques, pors estúpides però reals, companys estranys. Soletat. Piles de cartes amb mal principi arrugades.


all I can say.

Cert

És cert que petits canvis i petites renovacions a la vida de cadascú poden arribar a canviar la forma de veure-ho tot, mai oblidant els origens, sempre millorant -a vistes de la persona-, no és gens bo quedar atrapat en un passat que ja no serà, i a vegades, per cru que sembli s'ha de deixar enrere, i amb tot, aquell passat ajuda a tirar endavant i a somriure, i poc a poc el que sentim respecte aquest passat varia breu i lent, però variant constantment. Pot ser que la força de tirar endavant afluixi en alguns moments, però cal fixar-se que és llavors quan la nostàlgia t'empeny. Podriem dir que el camí més viable cap a la felicitat és el propi somriure per petits detalls, que fan la vida menys costosa, i més agradable.

...A.s.a.l.ll,.a.s.n.h.a.t.l.e.-

Apalííííííiiiii!:D

P.D: Te quiero, la pel·lícula, el llibre.

Ara deu fer un any aproximat, vaig llegir-me el llibre que es titula igual que la pel·lícula, suposo que només pel títol, una gran majoria ja ha penjat l'etiqueta de llibre rosa a aquesta història, però la meva opinió després de llegir el llibre i veure la pel·lícula no és aquesta. Val que potser el tema central és l'amor, i que hi ha un toc fatalista en la vida de la protagonista quan mor el seu amor, però té un toc de valentia i de... no sé, és senzillament una història encantadora.

Narra la història d'una parella d'anys, Holly i Gerry, enamorats fins al moll de l'òs l'un de l'altre, viuen bé, però sense luxes, ell treballa i ella va fent com pot,amb petites bronques,... però Gerry mor d'un tumor al cap. Per Holly és com la fi del món, passa temps morts, sense sortir de casa seva, viu fora de la realitat, fins que el dia després de cumplir els 30 anys li arriba una carta del seu marit, mort. A partir d'aquella carta començen a arribar-ne més amb la regularitat d'un mes, que li tornaràn la vida a la Holly. En aquestes cartes Gerry dóna instruccions detallades a Holly perquè la seva vida comenci a prendre forma altre vegada, i així fins un any després que rep la carta número 12, la última. En tot aquest temps Holly veu com tothom del seu voltant continua visquent, les seves millors amigues una embarassada i l'altre a punt de casar-se... i ella és incapaç de seguir sense l'ajuda de les cartes. Gerry té perfectament preparada l'arribada de les cartes, i en aquestes cartes hi entren tot de plans per Holly, com un viatge a Irlanda (país originari de Gerry i lloc on es van conèixer) i amb aquest viatge evoca els seus inicis, com es van conèixer,... i Holly troba allà un altre inici.

A vegades

A vegades , molt sovint ultimament tinc ganes de carretera i manta, de cotxe vell amb les finestres obertes, de cinta vella i cançons nostàlgiques, d'ulleres de sol cridaneres, d'àlbums i caixes de fotografìes velles al seient de darrere, de paissatges desèrtics, de serralades imponents i deserts austers, ganes de desfer niu, de botes de muntanya, de llibres antics, de vida bohèmia.

Canvis canvis i més canvis, ja fa dies que m'adono que tot està canviant, o potser ja fa temps que estava canviat i la meva ceguesa no m'ho deixava veure, potser , i és molt provable que siguin coses de la vida, però amb tot hi ha canvis desagradables, i potser toca com toca i ara toca el què toca...de fet res està sempre igual, la vida es un canvi constant,...millor dit una evolució, però les evolucions comporten canvis. A vegades toca parar-ho tot i decidir, a vegades toca simplement apartar-se i deixar passar, i ara potser toca de qualificar tot això de monòleg interior...estrany.

13/07/08.- Avui és un dia realment important,

Perquè no hi ha res que no s'arrgeli(almenys una mica) amb una bona maduixa, o tall de fruita vermella.

16!!!

em....Moltes Felicitats!!!!

:)

es presenten un/s estius interessants.

Monotonies?

Sensacions confuses, repeticions repetides, fastigeig constant, tens la sensació d'haver viscut el mateix 300 milios de vegades, potser si que la conversa es diferent, el temps, la roba, les cares i les mirades, però al cap i a la fi et sembla repetir-te, a veure....mmm sí! això l'altre vegada no va passar, No, és cert, no va passar. Aquest és el petit detall, el matís de l'escala, el punt diferencial, i l'instant que ho fa tot diferent, un moment, uns segons, potser un minut,... o potser mitja vida, però tendeix a capgirar-ho tot.

Un petó[net] a qui el vulgui, amb boca de pinyó.

Fent com es pot

- Hola!
- Eei! Què tal?
- Bé, com sempre i tu?
- Si mira, anar tirant, oi?
- Si és clar, què hem de fer, no?
- Si si, que estàs per aquí ara?
- Sí, la setmana passada em vaig instal·lar.
- Doncs així algun dia d'aquests et faré un truc i quedem per fer un café, què et sembla?
- Ai si, perfecte! Quedem així doncs?
- Entesos, fins una altre.
- Vagi bé.


Hi ha trucades que val més la pena no esperar, perquè per molt que esperis no arriben,


Petons a qui els vulgui!

welcome.

SMILE.

El més característic de mi torna, petit encara però ja és aquí.

Sento la meva absència sense motius ni justificacions, però crec que la faré durar una mica més.


:)

Ella.

Ella m’ho va ensenyar tot, jo era sols un marrec quan vam anar de vacances un estiu a un poble on hi havia un monestir romànic. L’arribada a aquell poble va ser un vespre de pluja, molta pluja, de llamps i trons. Vaig pensar que ella s’havia equivocat aquella vegada, però he de reconèixer que com la majoria de vegades, jo, un marrec insolent, anava errat, i ella, una dona de cultura i feta per la cultura, tornava a encertar amb el destí de les nostres vacances. Plegats havíem recorregut mig país, li devia tot a ella. L’ hotel, com tot el que l’envoltava a ella era confortable, molt acollidor. Al matí següent vam dedicar-nos a recórrer carrers ombrívols i estrets del casc antic. Vam anar a parar a un punt on s’acabaven les construccions i començava la natura humanitzada, realment verd, realment encisador. Ella va treure la càmera, i va fer fotografies- sovint me’n deixava veure algunes de les del seu jove passat, i cada estiu m’imprimia les que jo volia de les vacances, les posava en un sobre i les entregava a la meva mare, mà a mà-.
Aquell mateix dia a la tarda les visites al museu del poble i a l’església romànica ens van mantenir molt ocupats i segons com atrafegats. Recordo que plovia, lleument, un plugim empipador, no prou insistent com per mullar, però si per esquitxar el nas.
Vam donar una gran volta als exteriors del monestir, ella amb la càmera inseparable i jo amb el seu paraigua rosa clar, mentre feia les fotos jo vaig asseure’m en un mur que hi havia prop, a llegir un llibre que s’havia comprat al mateix poble. Mai s’oblidava de mi. No m’era res de família, i ni tant sols la coneixia de sempre. Un dia va arribar a la meva vida, va parlar amb els meus pares i des de llavors sempre se’m enduia a tot arreu.