Prescindible.

Vaig estar molt temps amb la soletat com a millor i única amiga, feia gairabé dos anys que m'havia escapat de casa meva amb pocs diners i moltes ganes de veure món, i des de llavors malvivía en una pensió de mala mort. Lluny de casa, en una ciutat inmensa i nova vaig començar una vida sola, per intentar enterrar el passat que m'havia fet tant mal. Feia un any que havia perdut el contacte amb la familia i alguns dels pocs amics que conservava del poble. Vaig estar treballant fregant escales, servint en menjadors escolars, tot per un sou que gairabé no m'arribava per poder pagar a la mestressa de la pensió. Vaig viure refugiada en tant sols dues o tres persones i a vegades a gent de bar, nocturns habitants de la ciutat, desgraciats o malalts. Vaig coneixer enamorats que no havien estat mai corresposts, alguna dona que la vida havia fet crèixer més ràpid del que tocava i havia obligat a la prostitució; fins i tot una vegada i per sorpresa meva vaig arribar a conèixer una noia amb una vida similar a la meva, amb els mateixos problemes de passat, que amb tot l'únic que va fer va ser reobrir ferides que mai no havien arribat a tancar-se. Encara tinc present que jo només vaig ser una noia anorèxica i ignorant del meu poble, victima de les veïnes indiscretes i de vells verds. Els companys que tenien la meva edat em feien la vida encara més impossible, però amb l'ajuda de tres amics inmillorables vaig aconseguir superar la malaltia, i amb tot agafar forces per començar de nou.
Avui per primer cop en 2 anys he decidit tornar al poble, a veure la meva familia, a instalar-me i a refer una vida que porto malgastant des d'adolescent. I vinga, del poble a on vivia jo no hi havia massa temps per tant avui mateix hi he tornat. He dit a l'Angelina- la mastressa de la pensió- que aquesta setmana aniré a buscar les poques coses que m'he deixat. I jo que arribo al poble i em trobo una gran amiga, hem parlat durant molta estona.