-Axim!
-Salut!

HUGE SMILE

El viento sopla fuerte. Arranca las pocas hojas que quedan en los árboles. Solencio. Allí. Allí. Todo va bien. Una hoja baila en el aire. Se eleva más y más, provocando a la gravedad y a la lógica. Se caerá de un momento a otro. Pero no ahora. Aguanto la respiración y deseo que siga volando.
El viento vuelve a soplar. La hoja se aleja, meciéndose en las alas del viento. La sigo con la mirada hasta que se convierte en una línea y luego en un punto. La miro hasta que ya no la veo. Hasta que el camino que ha recorrido queda borrado por el de otras hojas.


Ángeles Rebeldes, Libba Bray

silenciosa pau
silenziosa pace
le silence de paix
silent peace
stillen Frieden

Ara estimo la soletat, si ploro no s'exclama ni en fa massa cabdal; m'abraça centímetre a centímetre, milímetre a mílimetre, com l'aire mateix. No em qüestiona, potser tampoc m'entén, però espera en silenci, espera que jo parli, plori o rigui. No se li escapa res, cap moviment, cap saltironet del meu cor. És freda com la nit, i càlida com l'amistat.
Sempre he pensat que les persones som una mena d'obra d'art, que cal anar construïnt, que agafa influències d'altres obres, que té parts boniques i parts amargues i també parts que són ambdues coses alhora. N'hi ha que són art contemporani, altres barroc, altres romàntics...d'altres són humanistes, però mai purs. Som obres d'art estranyes que es troben, es barrejen, es fonen i deixen marca. Estem fets de rascades, cicatrius, bonys, nyanyos i taques.

He trobat la caixeta on guardava les joies de petita. He trobat aquell rellotge que em va acompanyar tantíssimes hores, fins que va quedar desfasat per un de més nou i que, malgrat tot, els segons, minuts i fins i tot anys que l’he tingut abandonat podria continuar portant al mateix forat de la corretja. He trobat aquell rellotge que va desfasar el primer i que porta una corretja que no li pertoca, com tampoc l’anterior corretja, ni l’altra, ni l’altra, ni tampoc l’altra. Hi havia també aquell rellotge del que gairebé costa endevinar els números. Entremig de dues capses amb arracades he trobat aquell braçalet de pedretes pel que vaig estar hores davant la paradeta de fira, en bona companyia, per decidir quin dels mil braçalets era el meu futur braçalet. En una de les capsetes amb arracades hi he trobat aquella desaparellada que va quedar soltera una nit de festa major, recordes? Ara, però, té la companyia d’aquella que va quedar vídua per culpa d’una estrebada i una fatídica caiguda pel desaigua de la pica d’uns banys públics. Tenen amistat amb aquella pobreta bessona que va quedar sola durant un viatge en cotxe cap a qui sap on. També hi ha aquell parell d’arracades que em va regalar algú la tercera setmana de compartir vida quotidiana. I aquell anell minúscul que portava quan tenia tants anys com dits d’una mà. [...]






['Cause I've got you to make me feel stronger]

Buscant la medicina per l’absurditat que em duu lluny, més enllà encara que cap altre vegada. Vull un coixí on reposar el cap i deixar fugir tots els pensaments com somnis borrosos de mitja nit. Veure’m reflexada als ulls verds que tot ho calmen. Sentir el tacte de la fusta sota els meus dits, la remor de la mar com una cançó de bressol xiuxiuejada lentament, amb cadència. Notar l’acidesa d’una maduixa a la llengua, el tacte rugós als llavis. Sentir que et tinc al costat per sempre, com sempre. Estimar-te tant com aquell primer dia del sempre, amb llàgrimes als ulls i un somriure radiant al cor, igual que ara quan escric aquestes línies carregades de sentimentalisme per dir-te el que ja saps.
Em ve al cap l’aigua sota un pont, i un calfred profund; la soledat s’ha suïcidat.
Va haver-hi un temps que anàvem a deshora, tu a dalt, jo a baix, tu a baix jo a dalt...sembla que les coses amb el tic-tac del temps es sincronitzen... i anem pujant i baixant de la mà.