Arribats a aquest punt, ja no cal amorosir les veritats, disfressar-les amb mentides pietoses, que l'únic que aconsegueixen és fer la patacada més gran. Arribats al cor de l'hivern ja no és necessari enganyar els ulls amb arbres plens de fulles per amagar la realitat: van nus. Què en treiem de vestir la cruesa de la realitat amb vestits de seda que la fan menys amarga? La resposta és ben senzilla: RES. Res de res; els vesits, amb el temps s'esquincen, s'esparrequen, cauen... i la realitat queda nua, seca, freda, silenciosa, crua... en tota la seva escència: real.

No gaire lluny d'allà. Un altre complex residencial. Allà on tard o d'hora acabarà tothom. Sense actes notarials, sense inversions encertades o cops de sort. Allà on s¡és hoste d'una manera natural. Sense reunions de veïns, sense un administrador pesat o un veí q¡massa sorollós. En aquest lloc on no és tant important el que guanyes com el que has estat capaç de donar. El cementiri. En el silenci d'aquesta gespa tan ben cuidada, tot aquest munt de noms i de fotos no poden arribar a explicar els topants d'aquelles vides. Però els rostres, els somriures, el dolor dels que els vénen a veure parlen de la bellesa de tot el que han estat i de l'enyorança que desperten. És així. Des de fa un temps, el Pollo ja no está sol. Ara li fa companyia un altre vocí de la vida de l'Step. La seva mare. Tots dos tenen flors precioses, fresques encara de vida i d'amor. L'amor que l'Step no va estalviar mai, que no va tenir mai la possibilitat de demostrar fins al final. I en el silenci de cada dia, en el ressò llunyà de la música de la vida que continua, un amic i una mare parlen. D'ell. De tot el que va ser, d'allò que els nostres rols a la vida no van permetre dir. Tot el que no es va dir mai però que sempre hi va ser. Perquè l'amor no es perd mai.

Quan pujo a la moto ja es fa fosc. I just en aquell moment la veig que torna. La Gin. Conduint ràpida, com li agrada a ella. Resseguieix el revolt amb el cap, cantusseja la cançó que escolta en aquell moment. Vés a saber quina deu ser. Em sembla que torna a estar contenta. Com sempre. Com l'havia deixat. Somrient, contenta amb la vida que fa, els somnis que persegueix, els límits que no coneix. Lliure. Lliure de tot el que no li interessa i encara més. I aleshores m'allunyo, veient-la meravellada mentre somriu. I sóc feliç. Com no ho era des de feia molt... Culpable només d'aquella pintada. Immensa. Ocupa tota la façana de l'edifici del davant del seu, Esplèndida, directa, autèntica. I ara, ja no ho dubto. No tinc remordiments, no tinc cap ombra, no he pecat, no tinc passat. Només unes ganes enormes de tornar a començar. I de ser feliç. Amb tu Gin. N'estic segur. Sí, és així. Mira, també ho he escrit. Tinc ganes de tu.

Tinc ganes de tu, Federico Moccia


Com sempre autèntic, sublim, perfecte.

Festa Major. i després depressió