La vida són irregularitats, pujades i baixades, dies de sol ,dies de núvol, bon humor, males llunes. Batecs, silencis i paraules, uns deixen pas als altres, irregulars, tic-tacs, pensaments i contradiccions. Discrepàncies, opinions, tendències, modes, tot es regeix per la irregularitat relativa. Amor, odi. Res.
Aquí se'm acaba la inspiració.
Paraules que porten a llocs.
dimecres, 24 de setembre del 2008
diumenge, 21 de setembre del 2008
Papallones
Nerviosisme. Mal d'estómac, redaccions a classe, jerseis calents. Papallones a la panxa, aleteig constant. Somriures càlids, coneguts, ganes d'hivern i neu. De xocolates desfetes. Ganes de tardor de colors, encesa. Records agradables. I avui, no sé perquè, més somriures del normal. Avui és un dia especial. Avui és avui. Avui som aquí. Què té de dolent? Dia de records, però també dia de crear-ne.
Molts petons.
Molts petons.
divendres, 19 de setembre del 2008
Regust de nostàlgia
En tot allò nou hi ha un punt de conegut, o bé l'escenari, o potser part de la companyia, o potser un so, és igual, sigui el que sigui, dóna seguretat. Ara mateix em sento cómode, molt, estic escoltant un gran grup, cançons de fa temps, llegint un article interessant del PSYCHOLOGIES, i tot i que a partir d'ara veuré molt menys a certes persones (em refio del cap de setmana) avui a classe m'he sentit com fa 2 anys, potser hi ha fet molt tenir tres companys de classe iguals, una veu coneguidíssima i un professor conegut, m'ha fet sentir segura entre tanta novetat. I el grup que escolto ara,....si, ho sé, els tenia molt abandonats, però hi ha coses que amb el temps no canvien. I tot i la feina vull tot allò vel, que fa olor a conegut i a Nadal, a hivern i estiu, i a amor i amistat.
Ara sí un petò i un text de Quim Monzó que m'ha fet molta gràcia.
L’escriptor comença a teclejar amb prevenció. Ha d’escriure un conte curt. Tothom parla, últimament, de les virtuts de la narrativa curta, però ell, si pogués ser sincer, confessaria que detesta els contes en general i els curts en particular. Tot i això, per no perdre passada, s’ha vist obligat a afegir-se a l’ onada de falsaris que simulen ser uns apassionats de la brevetat. Per això l’aterra la lleugeresa amb què els dits se li desplacen per les tecles, de manera que rere una paraula n’apareix una altra i a aquesta n’hi segueix una altra, i una altra, que acaben per configurar una línia, rere la qual se’n configura una altra–i una altra!–sense que aconsegueixi centrar l’assumpte, perquè està avesat a les distàncies llargues: de vegades necessita cent pàgines per començar a intuir de què va el que escriu, i altres vegades ni amb dues-centes no ho aconsegueix. No li ha passat mai pel cap amoïnar-se per l’extensió. Com més extens millor: beneïda sigui cada nova línia, perquè, una rere l’altra, demostren no tan soIs la grandària sinó també la grandesa de la seva obra, i per això–encara que, en el fons, una, dues o cinquanta línies no afegeixin res a la història que narra–mai de la vida no les expurga. En canvi, per escriure aquest conte gairebé hauria d’agafar la cinta mètrica i posar-se a mesurar-Io. És absurd. És com demanar a un atleta maratonià que corri els cent metres amb dignitat. En un conte, cada nova línia no és una línia més sinó una línia menys, i en aquest cas, concretament, una línia menys fins a la trenta, perquè això és el màxim: «Entre una i trenta línies», li ha dit la veu de vellut que li ha telefonat del suplement dominical del diari i li ha demanat el conte. A desgrat, l’escriptor aixeca els dits de les tecles i compta les línies que du escrites: vint-i-tres. Només n’hi falten set fins a la que serà la trentena. Però, després d’escriure aquesta consideració–i aquesta altra–encara n’hi falten menys: sis. Mare de Déu! És incapaç de pensar res i no teclejar-ho, de manera que cada cosa que pensa se li menja una nova línia i això fa que a la línia vint-i-sis s’adoni que, a només quatre línies del final, no aconsegueix centrar la història, potser perquè de fet–fa temps que ho sospita–no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència, motiu pel qual, quan arriba a la línia vint-i-nou sospira i, amb una sensació de fracàs no del tot justificada, posa el punt final a la trenta.
De: Quim Monzó. Mil cretins
Ara sí un petò i un text de Quim Monzó que m'ha fet molta gràcia.
L’escriptor comença a teclejar amb prevenció. Ha d’escriure un conte curt. Tothom parla, últimament, de les virtuts de la narrativa curta, però ell, si pogués ser sincer, confessaria que detesta els contes en general i els curts en particular. Tot i això, per no perdre passada, s’ha vist obligat a afegir-se a l’ onada de falsaris que simulen ser uns apassionats de la brevetat. Per això l’aterra la lleugeresa amb què els dits se li desplacen per les tecles, de manera que rere una paraula n’apareix una altra i a aquesta n’hi segueix una altra, i una altra, que acaben per configurar una línia, rere la qual se’n configura una altra–i una altra!–sense que aconsegueixi centrar l’assumpte, perquè està avesat a les distàncies llargues: de vegades necessita cent pàgines per començar a intuir de què va el que escriu, i altres vegades ni amb dues-centes no ho aconsegueix. No li ha passat mai pel cap amoïnar-se per l’extensió. Com més extens millor: beneïda sigui cada nova línia, perquè, una rere l’altra, demostren no tan soIs la grandària sinó també la grandesa de la seva obra, i per això–encara que, en el fons, una, dues o cinquanta línies no afegeixin res a la història que narra–mai de la vida no les expurga. En canvi, per escriure aquest conte gairebé hauria d’agafar la cinta mètrica i posar-se a mesurar-Io. És absurd. És com demanar a un atleta maratonià que corri els cent metres amb dignitat. En un conte, cada nova línia no és una línia més sinó una línia menys, i en aquest cas, concretament, una línia menys fins a la trenta, perquè això és el màxim: «Entre una i trenta línies», li ha dit la veu de vellut que li ha telefonat del suplement dominical del diari i li ha demanat el conte. A desgrat, l’escriptor aixeca els dits de les tecles i compta les línies que du escrites: vint-i-tres. Només n’hi falten set fins a la que serà la trentena. Però, després d’escriure aquesta consideració–i aquesta altra–encara n’hi falten menys: sis. Mare de Déu! És incapaç de pensar res i no teclejar-ho, de manera que cada cosa que pensa se li menja una nova línia i això fa que a la línia vint-i-sis s’adoni que, a només quatre línies del final, no aconsegueix centrar la història, potser perquè de fet–fa temps que ho sospita–no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència, motiu pel qual, quan arriba a la línia vint-i-nou sospira i, amb una sensació de fracàs no del tot justificada, posa el punt final a la trenta.
De: Quim Monzó. Mil cretins
dilluns, 15 de setembre del 2008
Festa major d'afonies, cubates, xupitillos i licors, de disgustos, de mocs, de pipís de burra i pipís de pollastre. Festa major de bona música i millors companyies, Festa major de converses i situacions estranyes que obren horitzons. Festa major de moltes fotos que s'han de passar!!!
Molt bona festa major.
i ara la depriment rutina.
Molt bona festa major.
i ara la depriment rutina.
dilluns, 8 de setembre del 2008
diumenge, 7 de setembre del 2008
Emprenyada.
Bones!
Bé, el títol ara mateix no té res a veure amb com estic d'ànims, però si que té a veure amb com em sentia aquest matí. No és cap sensació nova, però amb tot, molesta. Sovint o no tant sovint decideixes anar a veure alguna cosa per passar una estona agradable, o anar al mercat , o anar a alguna fira,... o milers de possibles opcions.
Emprenya la gent que no té respecte per res i que no paren fins que et fan fora a cops de colze, o la gent que té la fantàstica filosofia de vida de " o passar o rebentar". O que se't emportaper davant i no es giren ni a dir HO SENTO, o que et trepitjen i no s'aturen a dir disculpi, i em treuen de polleguera, I SÍ, AVUI M'HE PICAT AMB UN HOME PER CULPA D'AIXÒ. Quan ja m'ha fet fora a mi a cops de colze i es disposava a fer el mateix amb me mare, m'he cremat, però quan ha anat just que no tir me mare sobre un cotxet he entrat en acció. Però quina vergonya!Com pot ser que la gent sigui capaç d'arribar a aquests extrem per pur egoísme? Per què coi no es queden a casa seva?!
Que ja tenim una edat per anar fent el SUBNORMAL pel món. Deixar passar als nens quan hi ha un espectacle està molt bé, és més trobo que s'hauria de fer sempre, però que gent que en teoria és adulta faci aquestes tonteries em rebenta molt.
Bé, el títol ara mateix no té res a veure amb com estic d'ànims, però si que té a veure amb com em sentia aquest matí. No és cap sensació nova, però amb tot, molesta. Sovint o no tant sovint decideixes anar a veure alguna cosa per passar una estona agradable, o anar al mercat , o anar a alguna fira,... o milers de possibles opcions.
Emprenya la gent que no té respecte per res i que no paren fins que et fan fora a cops de colze, o la gent que té la fantàstica filosofia de vida de " o passar o rebentar". O que se't emportaper davant i no es giren ni a dir HO SENTO, o que et trepitjen i no s'aturen a dir disculpi, i em treuen de polleguera, I SÍ, AVUI M'HE PICAT AMB UN HOME PER CULPA D'AIXÒ. Quan ja m'ha fet fora a mi a cops de colze i es disposava a fer el mateix amb me mare, m'he cremat, però quan ha anat just que no tir me mare sobre un cotxet he entrat en acció. Però quina vergonya!Com pot ser que la gent sigui capaç d'arribar a aquests extrem per pur egoísme? Per què coi no es queden a casa seva?!
Que ja tenim una edat per anar fent el SUBNORMAL pel món. Deixar passar als nens quan hi ha un espectacle està molt bé, és més trobo que s'hauria de fer sempre, però que gent que en teoria és adulta faci aquestes tonteries em rebenta molt.
dijous, 4 de setembre del 2008
Personal Big Bang
No hi ha titol millor.
Ni tampoc explicacions,
és simple, ha passat, i de fet m'alegro que la persona que ho ha hagut de rebre sigui la ue ho ha rebut, crec que ho necesitava (jo) -no sé aquesta persona-.
Molt molt bona nit.
i petons. (al nas)
Ni tampoc explicacions,
és simple, ha passat, i de fet m'alegro que la persona que ho ha hagut de rebre sigui la ue ho ha rebut, crec que ho necesitava (jo) -no sé aquesta persona-.
Molt molt bona nit.
i petons. (al nas)
dimarts, 2 de setembre del 2008
Bones.
Vull presentar-vos els que seràn els meus companys durant tot un curs - no tots, només us presento alguns d'ells-:
Don Quijote de la Mancha (Miguel de Cervantes)
El Burlador de Sevilla ( Atribuït a Tirso de Molina)
Cinco horas con Mario (Miguel Delibes)
Rimas y leyendas (Gustavo Adolfo Bécquer)
Eloísa está debajo de un almendro( Enrique Jardiel Poncela)
Tres sombreros de copa(Miguel Mihura)
La Bogeria(Narcís Oller)
Antologia de poesia catalana
Tirant lo Blanc (Joanot Martorell)
Soldados de Salamina (Javier Cercas)
The Great gatsby (F.Scott Fitzgerald)
a més a més dels llibres de Ll. i Literatura Catalana, L. y Literatura Castellana, Ciències per al món contemporani, Matemàtiques aplicades a les ciències socials, H. Contemporània, Filosofia i Ciutadania, Steps to Succes ( S.B. i Wk.B.), i algun altre que suposo conèixer més endavant.
Don Quijote de la Mancha (Miguel de Cervantes)
El Burlador de Sevilla ( Atribuït a Tirso de Molina)
Cinco horas con Mario (Miguel Delibes)
Rimas y leyendas (Gustavo Adolfo Bécquer)
Eloísa está debajo de un almendro( Enrique Jardiel Poncela)
Tres sombreros de copa(Miguel Mihura)
La Bogeria(Narcís Oller)
Antologia de poesia catalana
Tirant lo Blanc (Joanot Martorell)
Soldados de Salamina (Javier Cercas)
The Great gatsby (F.Scott Fitzgerald)
a més a més dels llibres de Ll. i Literatura Catalana, L. y Literatura Castellana, Ciències per al món contemporani, Matemàtiques aplicades a les ciències socials, H. Contemporània, Filosofia i Ciutadania, Steps to Succes ( S.B. i Wk.B.), i algun altre que suposo conèixer més endavant.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
