Arribats a aquest punt, ja no cal amorosir les veritats, disfressar-les amb mentides pietoses, que l'únic que aconsegueixen és fer la patacada més gran. Arribats al cor de l'hivern ja no és necessari enganyar els ulls amb arbres plens de fulles per amagar la realitat: van nus. Què en treiem de vestir la cruesa de la realitat amb vestits de seda que la fan menys amarga? La resposta és ben senzilla: RES. Res de res; els vesits, amb el temps s'esquincen, s'esparrequen, cauen... i la realitat queda nua, seca, freda, silenciosa, crua... en tota la seva escència: real.

No gaire lluny d'allà. Un altre complex residencial. Allà on tard o d'hora acabarà tothom. Sense actes notarials, sense inversions encertades o cops de sort. Allà on s¡és hoste d'una manera natural. Sense reunions de veïns, sense un administrador pesat o un veí q¡massa sorollós. En aquest lloc on no és tant important el que guanyes com el que has estat capaç de donar. El cementiri. En el silenci d'aquesta gespa tan ben cuidada, tot aquest munt de noms i de fotos no poden arribar a explicar els topants d'aquelles vides. Però els rostres, els somriures, el dolor dels que els vénen a veure parlen de la bellesa de tot el que han estat i de l'enyorança que desperten. És així. Des de fa un temps, el Pollo ja no está sol. Ara li fa companyia un altre vocí de la vida de l'Step. La seva mare. Tots dos tenen flors precioses, fresques encara de vida i d'amor. L'amor que l'Step no va estalviar mai, que no va tenir mai la possibilitat de demostrar fins al final. I en el silenci de cada dia, en el ressò llunyà de la música de la vida que continua, un amic i una mare parlen. D'ell. De tot el que va ser, d'allò que els nostres rols a la vida no van permetre dir. Tot el que no es va dir mai però que sempre hi va ser. Perquè l'amor no es perd mai.

Quan pujo a la moto ja es fa fosc. I just en aquell moment la veig que torna. La Gin. Conduint ràpida, com li agrada a ella. Resseguieix el revolt amb el cap, cantusseja la cançó que escolta en aquell moment. Vés a saber quina deu ser. Em sembla que torna a estar contenta. Com sempre. Com l'havia deixat. Somrient, contenta amb la vida que fa, els somnis que persegueix, els límits que no coneix. Lliure. Lliure de tot el que no li interessa i encara més. I aleshores m'allunyo, veient-la meravellada mentre somriu. I sóc feliç. Com no ho era des de feia molt... Culpable només d'aquella pintada. Immensa. Ocupa tota la façana de l'edifici del davant del seu, Esplèndida, directa, autèntica. I ara, ja no ho dubto. No tinc remordiments, no tinc cap ombra, no he pecat, no tinc passat. Només unes ganes enormes de tornar a començar. I de ser feliç. Amb tu Gin. N'estic segur. Sí, és així. Mira, també ho he escrit. Tinc ganes de tu.

Tinc ganes de tu, Federico Moccia


Com sempre autèntic, sublim, perfecte.

Festa Major. i després depressió

Diuen que aquest estiu t'ha fet més dona, diuen també que ja no plores a les nits. Diuen que ara la gent et respecta, no parlen dels teus embolics. Sembla ser que ets centrada, responsable i decent, però tu, jo i la teva mirada sabem que a dins ben tancada hi guardes la nena dels llacets vermells.

Del que fa el cansament de la vista i la son.

Dies de dol per una mosca
llavis eixuts de no parlar
parpelles cansades de felicitat
pell colrada pel temps lliure
mans aspres d'un regal
el cor robat per un somriure
la vida brillant a dalt de tot.
l'estiu s'encomana,
les ganes, la joia i la diversió,
l'estiu no és el dia de pluja,
l'estiu és les tardes al sol.
Estiu són rialles, becaines,
gotetes d'aigüa esquena avall.

"Ell duia la barba de tres dies, i mentre conduïa tranquil·lament aquell migsomriure escorredís de tantíssimes atres vegades s'intentava amagar als seus llavis. Elladeixava ballar els seus cabells negres al vent del viatge. El camí era llarg, el dia calurós, la furgoneta era un trasto vell que en lloc d'un rugit de potència deixava anar un soroll semblant a un estosec." L'Alicia deixa de pintar, té la gola seca i està cansada. Apaga la música i obre la finestra de bat a bat; s'asseu a l'ampit i s'encén una cigarreta.

[ha marxat de cop]

- No, no m'ha pegat ningú...

- Em pensava que hi havia algú amb dents de més pel món.

- Fulls en blanc.

- Obres per començar, no fulls en blanc.









Per Fi!!!, ja estic, ja estic, ja estic, ja estic, ja estic!!!!!!
SMILE!

Little Joanna

A tu. i a tu. i a tu.

No tendim a destriar el bo del dolent, millor dit el realment bo de la resta, no és que sigui dolent, és que no acaba de ser bo del tot. Suposo que per dur a terme aquesta tasca ens cal molt temps, el cap clar i unes ulleres objectives, o no potser són les ulleres subjectives que ens hi ajuden. Detriem allò que ens aporta d'allò que no ens aporta massa, o aquell lloc (qui diu lloc diu companyia d'algú o aquell cor) on ens sentim còmodes dels llocs on no, destriem aquella persona amb la que el cultiu d'una amistat és realment profitós i fructifer d'aquell que no; potser les pomes de la primera són més petites, o menys vermelles o tenen alguna taca o maca, o bony o arruga, peròsón pomes sanes, fetes crèixer al natural; en canvi les d'aquesta segona són vermelles, perfectes, sense bonys ni arugues, però no són sanes, no són realment naturals. Busquem molt i trobem poc, normalment tornem (o no hem marxat) allà on sabem que ens funciona, allà on hi ha un somriure de grat per nosaltres, allà on mai ens faltarà ni una goteta d'amor, tornem certament a aquella/es persones a les que estimem més enllà d'espis físics, de veus telefòniques , més enllà de records molls de tardes d'estiu, de mirades que reciten poemes i carícies que regalen somriures.


Perquè sou bocins (enormes) de mi.

"El hombre no puede descubrir nuevos océanos si no tiene el valor suficiente para perder de vista la orilla."

Vas i tornes, vas i tornes. Trepitjant flors i trencant branquillons. Vas i tornes. No t'adones que cad anada i tornada pot ser una destrossa. No t'adones quede cop hi ets, i ho desmontes tot, esperes treure'n tant suc com et convingui o fins i tot més encara, ho deixes tot eixut... sec. Llavors ja no hi ets altre vegada, i al teu pas tot queda mort, sense vida... i quan comença a reviure, a omplir-se de vida tornes i ho expremeixes tot altre vegada i ho tornes a deixar sec. I vas, lluny, lluny, no parlen de tu ni els ocells, ni els núvols, ni el vent, ni les fulles que mates. I llavors neix una petita flor, tendre, senzilla, i broten les fulles dels arbres i tot sembla mig viu, i plou i surt el sol d'amagatotis entre els núvols. I tot viu. I tornes i ho mates.

Silence is a scary sound!

Bipolar.

Estranya, molt. Desganada. Bipolar. Enyorança d'alguna cosa, no sé de què. Ho enyoro molt. Desganada. Freda. Potser Berlin, potser dies càlids. Potser que tot torni a la normalitat. Farta d'això i d'allò i nostàlgica de no sé què. Avorrida. Desganada. Sense ganes de sortir, ni de menjar, farta de que et comptin per al que no vols i mai per allò que vols. Tipa. Desganada. Bipolar. Potser esperant el príncep blau i no un altre gripau. Bipolar. Freda, tipa. Insegura, nostàlgica. Alguna cosa canvia, ara, no després. Desganada. Freda. Bipolar. Ni pintures ni lectures, tipa. Ganes de seure al mòrbid sofà dels somnis. Dubtes. Bufó?NO, brètol. Bipolar.

(L) Berlin.

Vol EZY4528 de Barcelona a Berlín. Les dues B. Decidim divir-nos i seure de 3 en 3. No hi ha lloc per totes. La Laia diu que a va ella a davant sola, que vol dormir. La Mireia i jo seiem de costat. Al seient de la finestra hi ha un noi ros, ulls blaus, cara pigat...el suposem Berlinès; si més no estem segures que és alemany. Llegeix un llibre de Walter Moers, no n'hem sentit mai a parlar. El llibre és Der Suhrecksenmeister. Va mirant per la finestra, el llibre obert sobre les cuixes. Ell es mou, sembla nerviós. És interessant. L'avió s'enlaira, tanca els ulls ben fort. Amb la Mireia creiem que té por a volar. La Mireia fa un son. Ell es posa els auriculars, es relaxa una mica. Parlen per megafonia: turbulencies, els cinturons. La Mireia es desperta, ell es posa tens. Efectivament: no li agrada massa volar. Comença a llegir; pàgina 124. Llegeix 10 pàgines, ho deixa. Mira per la finestra, escolta música, sembla relaxar-se altre vegada. A cada alenada és més aprop de casa. Torna a llegir, aquesta vegada fins la 144 i tanca el llibre. La Mireia i jo fem crucigrames d'una revista, ens mira encuriosit, quan veu que el mirem ens regala migsomriure. La Mireia afirma: és molt sexy. Ell riu, sexy és d'allò més internacional. Fora es comencen a veure llums de la nostra aventura: Berlín. Ells somriu abstret mirant aquests milers de petites gotetes lluminoses. Especulem sobre si l'esperen a casa, o potser la xicota, o potser els amics per anar de festa. Què deu pensar i quin tipus de vida porta ens té ocupades la resta del trajecte. Sortim de l'aeroport cansades, contentes i amb la sensació que el tornarem a veure.

-Axim!
-Salut!

HUGE SMILE

El viento sopla fuerte. Arranca las pocas hojas que quedan en los árboles. Solencio. Allí. Allí. Todo va bien. Una hoja baila en el aire. Se eleva más y más, provocando a la gravedad y a la lógica. Se caerá de un momento a otro. Pero no ahora. Aguanto la respiración y deseo que siga volando.
El viento vuelve a soplar. La hoja se aleja, meciéndose en las alas del viento. La sigo con la mirada hasta que se convierte en una línea y luego en un punto. La miro hasta que ya no la veo. Hasta que el camino que ha recorrido queda borrado por el de otras hojas.


Ángeles Rebeldes, Libba Bray

silenciosa pau
silenziosa pace
le silence de paix
silent peace
stillen Frieden

Ara estimo la soletat, si ploro no s'exclama ni en fa massa cabdal; m'abraça centímetre a centímetre, milímetre a mílimetre, com l'aire mateix. No em qüestiona, potser tampoc m'entén, però espera en silenci, espera que jo parli, plori o rigui. No se li escapa res, cap moviment, cap saltironet del meu cor. És freda com la nit, i càlida com l'amistat.
Sempre he pensat que les persones som una mena d'obra d'art, que cal anar construïnt, que agafa influències d'altres obres, que té parts boniques i parts amargues i també parts que són ambdues coses alhora. N'hi ha que són art contemporani, altres barroc, altres romàntics...d'altres són humanistes, però mai purs. Som obres d'art estranyes que es troben, es barrejen, es fonen i deixen marca. Estem fets de rascades, cicatrius, bonys, nyanyos i taques.

He trobat la caixeta on guardava les joies de petita. He trobat aquell rellotge que em va acompanyar tantíssimes hores, fins que va quedar desfasat per un de més nou i que, malgrat tot, els segons, minuts i fins i tot anys que l’he tingut abandonat podria continuar portant al mateix forat de la corretja. He trobat aquell rellotge que va desfasar el primer i que porta una corretja que no li pertoca, com tampoc l’anterior corretja, ni l’altra, ni l’altra, ni tampoc l’altra. Hi havia també aquell rellotge del que gairebé costa endevinar els números. Entremig de dues capses amb arracades he trobat aquell braçalet de pedretes pel que vaig estar hores davant la paradeta de fira, en bona companyia, per decidir quin dels mil braçalets era el meu futur braçalet. En una de les capsetes amb arracades hi he trobat aquella desaparellada que va quedar soltera una nit de festa major, recordes? Ara, però, té la companyia d’aquella que va quedar vídua per culpa d’una estrebada i una fatídica caiguda pel desaigua de la pica d’uns banys públics. Tenen amistat amb aquella pobreta bessona que va quedar sola durant un viatge en cotxe cap a qui sap on. També hi ha aquell parell d’arracades que em va regalar algú la tercera setmana de compartir vida quotidiana. I aquell anell minúscul que portava quan tenia tants anys com dits d’una mà. [...]






['Cause I've got you to make me feel stronger]

Buscant la medicina per l’absurditat que em duu lluny, més enllà encara que cap altre vegada. Vull un coixí on reposar el cap i deixar fugir tots els pensaments com somnis borrosos de mitja nit. Veure’m reflexada als ulls verds que tot ho calmen. Sentir el tacte de la fusta sota els meus dits, la remor de la mar com una cançó de bressol xiuxiuejada lentament, amb cadència. Notar l’acidesa d’una maduixa a la llengua, el tacte rugós als llavis. Sentir que et tinc al costat per sempre, com sempre. Estimar-te tant com aquell primer dia del sempre, amb llàgrimes als ulls i un somriure radiant al cor, igual que ara quan escric aquestes línies carregades de sentimentalisme per dir-te el que ja saps.
Em ve al cap l’aigua sota un pont, i un calfred profund; la soledat s’ha suïcidat.
Va haver-hi un temps que anàvem a deshora, tu a dalt, jo a baix, tu a baix jo a dalt...sembla que les coses amb el tic-tac del temps es sincronitzen... i anem pujant i baixant de la mà.

puré-mental

love
love
[...]

a ti también ;)

Auxili perdó

Tant és, si la frase més important d'aquesta confessió la dic només remugant.
Pitjor per vosté, si no la sent mai:









He estimat i m'han estimat; però totes dues coses alhora, mai.


[...]

Divendres. La meva mare té un vibrador en forma de pintallavis, l'hi he trobat a la tauleta de nit. Estic feta caldo mentalment. L'he fet servir tota la tarda, és esgotador, és com una droga portàtil, renovable fins a l'infinit i completament gratuïta. Em fa vergonya pensar en les marranades que m'imagino per arribar al final, així que no us les penso dir. Vaig descobrir l'orgasme als onze anys, fregant-me les cuixes una contra l'altra. Però ara, ara...amb aquesta màquina infernal... He arribat a la cuina tota vermella i suada per fer el sopar amb la meva carona d'angelet innocent. M'he senyat per beneir l'àpat i pagar el meu deute.



[...]


Hi ha persones -pobretes!- que asseguren que aquesta història és inventada de dalt a baix.

MOSCOU-PARÍS,
2005-2007


Auxili perdó, Frédéric Beigbeder

hiperactivitat

[...]Café humeante encima de la mesa, un zumo de naranja, dos galletas y un periódico abierto, todo limpio y en silencio. Alguien, no sabía quién, me conocía a la perfección. Debía ser un ángel, ¿quién sino iba a saber que quería buscar un trabajo para el verano que se nos echaba encima? Pero ¿dónde estaba ahora mi ángel? ¿Me observaba des de las sombras, escondido? Quizá era mi hermana que se había dejado…el desayuno…
No, imposible, mi hermana era demasiado cool para hacerse ella el desayuno. Me lo tomé, con calma, hojeando el periódico por las páginas de ofertas de trabajo, subrayando aquí y allá…disfrutando de hacer las cosas poco a poco y con calma. Masticando los minutos y saboreando los segundos. A partir de ese momento nada de devorar días. Deje la taza y el periódico y me fui escaleras arriba y me duché, rápido. Me puse unos vaqueros, una camiseta verde y aquel jersey largo y gris, me calcé unas deportivas y a la calle. Pasee por un parque, nunca había estado allí antes, y ahora que había visto cómo era me preguntaba porqué no había ido allí antes. Era relajante, verde, claro y luminoso, abierto…Mamás paseaban a sus niños con sus amigas embarazadas, deportistas iban y venían en un sin parar, era todo tan cotidiano, tan normal que adormecía de lo encantador. En una punta del parque un viejo vendía revistas, periódicos, refrescos, tabaco…en fin, infinidad de cosas. Me acerqué y compré tabaco, no solía hacer este tipo de cosas, pero me apetecía. Me senté en un banco, abrí el paquetito poco a poco intentando no romperlo; manías. ¿Cómo había llegado a esto? Quizá fueran las once de la mañana, quizá todavía no, y yo estaba sentada en un parque con un paquete de cigarrillos y sin un mechero ( ni tampoco cerillas ni nada por el estilo), con mis padres de vacaciones en alguna parte de algún lugar exótico, mi hermana en algún lugar, o durmiendo o ligando, mis amigos…les supongo preocupados.
Mi problema de siempre y para siempre era ser impulsiva, me perdían mis impulsos…Era mi forma de actuar, pero ya lo sabía, me traía problemas.






na nan na na nah, nah nah nah
na nan na na nah, nah nah nah
no

no no no

na nan na na nah, nah nah nah
na nan na na nah, nah nah nah

no, noah no

dannata sfortuna

La bellesa és una equació matemàtica: la distància entre la base del nas i la barbeta, per exemple, ha de ser la mateixa que entre la part superior del front i les celles. Hi ha certes regles que s'han de respectar, com ara la "xifra d'or" (1,61803399), l'altura de la piràmide de Kheops dividida per la seva mitja base. Si divideixes la teva altura per la distància terra-melic has d'obtenir aquesta xifra, que també ha de ser igual a la distància terra-melic dividida per la distància melic-capdemunt del crani. Si no, ets infollable.

Auxili perdó. Frédéric Beigbeder.

-Estàs boig!
-Ja ho sé!
-Sóc feliç. Mai m'he sentit tan bé en tota la meva vida. I tu?
-Jo?- Step l'abraça amb força-. Estic molt bé.
-Fins arribar a tocar el cel amb un dit?
-No, així no.
-Com que així no?
-Molt més. Com a mínim tres metres sobre el cel.

[IO E TE 3 MSC]

A tres metres sobre el cel. Federico Moccia.

Suspiré. Era como si todo volviera a empezar de nuevo.
-¿Qué día es hoy?-pregunté súbitamente.
-Diecinueve de enero.
-Mmm.

Luna nueva. Stephenie Meyer.

L'amic Cabanis fent l'animal amb el monocicle

http://es.youtube.com/watch?v=tRfATVJpWfc


;)

1!

=)




L
O
V
E




(està clar que avui he comès el meu últim acte de rebelió dels 16)

[...]Mi yo explosivo que había permanecido agazapado y a la espera durante mis dieciséis años y once meses amenazaba con dominarme mientras se desperezaba entre nudos en mi estómago e impulsos casi irreprimibles. Me levanté, esperando que con solo eso pudiera llegar a poseer el control de mi misma otra vez. Mis piernas no lograron sostenerme bien, y con el mareo de mi rápida ascensión al mundo real, me caí, dándome un fuerte golpe en las rodillas. Quizá siempre había sido propensa a los cambios de humor bruscos, pero esto superaba de una forma impresionante mis otros cambios de humor. Jamás se me hubiera cruzado por la cabeza llamar a alguien por teléfono para que viniera a socorrerme y de paso me viera en un estado tan lamentable. Pero lo cierto es que necesitaba ayuda del “exterior” a menos que quisiera acabar completamente loca. El llamar a mi hermana que quizá se encontraba a escasos metros de mi, detrás de una triste pared me fastidiaba más que todo el embrollo en si mismo. Nos llevábamos un año y poco, y éramos como polos opuestos; ella tenia la piel bronceada, el cabello dorado y unos tímidos ojos verdes, yo tenía una piel blanca como la nieve más pura, el cabello y los enormes ojos negros como el azabache. Lo cierto es que aun queriéndola como la quería, y me supongo que era mutuo, no conseguíamos llevarnos bien…
Siempre pensé que el mundo se dividía en dos, o a lo sumo tres, clases de personas: aquellas con las que te es fácil tratar (las afines a ti) y aquellas con las que por mucho que te esfuerces no consigues llevarte bien (las no afines); y es posible la existencia de un tercer grupo, al que yo llamo las gomas de pelo: entran, salen, entran, salen…a placer de tu “vida”, no es que desaparezcan, pero si se alejan del perfil afín a ti, y luego de golpe y porrazo vuelven a ello.
Me arrastré por el suelo, con miedo de levantarme i tropezar con algo, y llegué hasta el reproductor de CDs. Pulsé en el play, sin prestar ninguna atención a cuál era el disco que contenía. Las notas se sucedían las unas a las otras, vibrantes, breves, relajantes…
Vale, ya había tenido bastante. Me levanté, esta vez con más cuidado que la última vez que lo había intentado. Abrí la puerta y me fui directa al cuarto de baño, me desnudé y me metí en la ducha de agua caliente. Ese bienestar y el olor del champú me dejaron medio dormida, haciendo pequeños viajes entre la realidad y un sueño que cada vez se me antojaba más y más apetecible. Yo andaba cogida de la mano de alguien, suave, des de la oscuridad hacia la luz. No le podía ver el rostro pero lo imaginaba angelical. A medida q nos acercábamos a la luz sus facciones empezaban a tomar forma y color, era realmente angelical, asustaba su belleza.
Me desperté jadeando, sudada y helada. Estaba en mi cama otra vez, alguien se había tomado la molestia de ponerme un camisón viejo y llevarme a la cama. Me esforcé a abrir los ojos y mirar qué era lo que me cegaba incluso con los ojos cerrados. Mi ventana estaba abierta, las persianas subidas y las cortinas bailando al son del viento. Tranquilas, con vaivenes monótonos. Me puse en pié, cansada de cama, de no hacer nada y de sentirme inútil. Me enfundé la bata azul y bajé hasta la cocina.

Shadow of the day

I CLOSE BOTH LOCKS BELOW THE WINDOW.
I CLOSE BOTH BLINDS AND TURN AWAY.
SOMETIMES SOLUTIONS ARENT SO SIMPLE.
SOMETIMES GOODBYES THE ONLY WAY.

AND THE SUN WILL SET FOR YOU,
THE SUN WILL SET FOR YOU.
AND THE SHADOW OF THE DAY,
WILL EMBRACE THE WORLD IN GREY,
AND THE SUN WILL SET FOR YOU.

PINK CARDS AND FLOWERS ON YOUR WINDOW,
YOUR FRIENDS ALL PLEAD FOR YOU TO STAY.
SOMETIMES BEGINNINGS ARENT SO SIMPLE.
SOMETIMES GOODBYES THE ONLY WAY.

AND THE SUN WILL SET FOR YOU,
THE SUN WILL SET FOR YOU.
AND THE SHADOW OF THE DAY,
WILL EMBRACE THE WORLD IN GREY,
AND THE SUN WILL SET FOR YOU.

AND THE SHADOW OF THE DAY,
WILL EMBRACE THE WORLD IN GREY,
AND THE SUN WILL SET FOR YOU.
AND THE SHADOW OF THE DAY,
WILL EMBRACE THE WORLD IN GREY,
AND THE SUN WILL SET FOR YOU.


Linkin Park

BON ANY.

Ni l'avorriment em dóna tema per escriure. Em mossego les pells dels costats de les ungles. Em mossego el llavi de baix. Miro el teclat. La pantalla. El teclat. La finestra. Perpellejo més del que toca. Em parlen per msn, obro i responc. Plans? Mandra...plans! He de penjar un poster, però l'he de tallar una miqueta...va, el tallo.


Bon Any.