Ara estimo la soletat, si ploro no s'exclama ni en fa massa cabdal; m'abraça centímetre a centímetre, milímetre a mílimetre, com l'aire mateix. No em qüestiona, potser tampoc m'entén, però espera en silenci, espera que jo parli, plori o rigui. No se li escapa res, cap moviment, cap saltironet del meu cor. És freda com la nit, i càlida com l'amistat.
Sempre he pensat que les persones som una mena d'obra d'art, que cal anar construïnt, que agafa influències d'altres obres, que té parts boniques i parts amargues i també parts que són ambdues coses alhora. N'hi ha que són art contemporani, altres barroc, altres romàntics...d'altres són humanistes, però mai purs. Som obres d'art estranyes que es troben, es barrejen, es fonen i deixen marca. Estem fets de rascades, cicatrius, bonys, nyanyos i taques.