Buscant la medicina per l’absurditat que em duu lluny, més enllà encara que cap altre vegada. Vull un coixí on reposar el cap i deixar fugir tots els pensaments com somnis borrosos de mitja nit. Veure’m reflexada als ulls verds que tot ho calmen. Sentir el tacte de la fusta sota els meus dits, la remor de la mar com una cançó de bressol xiuxiuejada lentament, amb cadència. Notar l’acidesa d’una maduixa a la llengua, el tacte rugós als llavis. Sentir que et tinc al costat per sempre, com sempre. Estimar-te tant com aquell primer dia del sempre, amb llàgrimes als ulls i un somriure radiant al cor, igual que ara quan escric aquestes línies carregades de sentimentalisme per dir-te el que ja saps.
Em ve al cap l’aigua sota un pont, i un calfred profund; la soledat s’ha suïcidat.
Va haver-hi un temps que anàvem a deshora, tu a dalt, jo a baix, tu a baix jo a dalt...sembla que les coses amb el tic-tac del temps es sincronitzen... i anem pujant i baixant de la mà.