em sentia com si al obrir aquella porta es gires tota aquella gent coneguda, amb un somriure als llavis dient :" fas tard"; sentir els xiscles i les corredisses dels que encara no tenen tot el vestit i l'atrezzo que necessiten, m'ha invadit aquella sensacio a la panxa, un formigueig incessant, nerviosisme i hiperactivitat, he recordat les converses repetides amb companys cada nit, però màgiques cada vegada, el meu avui estic hiperactiva, i la resposta de jo gandul , u e tinc pipi, ara hi anem, gaudir cada segona abans de començar com si fos la nit d'estrena, la primera vegada, repassar el guio, cada nit, sabent que el saps, però amb por de quedar-te en blanc, ballar i córrer per espantar els nervis, "arribaràs suada i cansada" o el "no correguéssim pas eh!" "pobre ve sense respirar ja"... en obris aquella porta m'he carregat de nostàlgia, però a la vegada m'he sentit feliç ...no recordo haver-me sentit aixi cap altre estiu... petonets als dits