diumenge, 8 de novembre del 2009
Arribats a aquest punt, ja no cal amorosir les veritats, disfressar-les amb mentides pietoses, que l'únic que aconsegueixen és fer la patacada més gran. Arribats al cor de l'hivern ja no és necessari enganyar els ulls amb arbres plens de fulles per amagar la realitat: van nus. Què en treiem de vestir la cruesa de la realitat amb vestits de seda que la fan menys amarga? La resposta és ben senzilla: RES. Res de res; els vesits, amb el temps s'esquincen, s'esparrequen, cauen... i la realitat queda nua, seca, freda, silenciosa, crua... en tota la seva escència: real.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Hi ha veritats molt crues, que ens cremen amb la seva gelor. Però n'hi ha d'altres que ens il.luminen i reconforten en el camí de la vida. Persones que ens aporten quelcom d'imprescindible, a voltes molt físic i present a cada moment mentre que d'altres inconscient però present (per més que faci setmanes que no en sap res, l'eco i la remor d'aquell somriure o paraula sincera ens abracen encara que estiguin centenars de quilòmetres lluny).
Per molt anys Alba, et desitjo tota la felicitat del món i ho faig amb us somriure a la cara i la mà al cor. Fins aviat!
Publica un comentari a l'entrada