Regust de nostàlgia

En tot allò nou hi ha un punt de conegut, o bé l'escenari, o potser part de la companyia, o potser un so, és igual, sigui el que sigui, dóna seguretat. Ara mateix em sento cómode, molt, estic escoltant un gran grup, cançons de fa temps, llegint un article interessant del PSYCHOLOGIES, i tot i que a partir d'ara veuré molt menys a certes persones (em refio del cap de setmana) avui a classe m'he sentit com fa 2 anys, potser hi ha fet molt tenir tres companys de classe iguals, una veu coneguidíssima i un professor conegut, m'ha fet sentir segura entre tanta novetat. I el grup que escolto ara,....si, ho sé, els tenia molt abandonats, però hi ha coses que amb el temps no canvien. I tot i la feina vull tot allò vel, que fa olor a conegut i a Nadal, a hivern i estiu, i a amor i amistat.
Ara sí un petò i un text de Quim Monzó que m'ha fet molta gràcia.


L’escriptor comença a teclejar amb prevenció. Ha d’escriure un conte curt. Tothom parla, últimament, de les virtuts de la narrativa curta, però ell, si pogués ser sincer, confessaria que detesta els contes en general i els curts en particular. Tot i això, per no perdre passada, s’ha vist obligat a afegir-se a l’ onada de falsaris que simulen ser uns apassionats de la brevetat. Per això l’aterra la lleugeresa amb què els dits se li desplacen per les tecles, de manera que rere una paraula n’apareix una altra i a aquesta n’hi segueix una altra, i una altra, que acaben per configurar una línia, rere la qual se’n configura una altra–i una altra!–sense que aconsegueixi centrar l’assumpte, perquè està avesat a les distàncies llargues: de vegades necessita cent pàgines per començar a intuir de què va el que escriu, i altres vegades ni amb dues-centes no ho aconsegueix. No li ha passat mai pel cap amoïnar-se per l’extensió. Com més extens millor: beneïda sigui cada nova línia, perquè, una rere l’altra, demostren no tan soIs la grandària sinó també la grandesa de la seva obra, i per això–encara que, en el fons, una, dues o cinquanta línies no afegeixin res a la història que narra–mai de la vida no les expurga. En canvi, per escriure aquest conte gairebé hauria d’agafar la cinta mètrica i posar-se a mesurar-Io. És absurd. És com demanar a un atleta maratonià que corri els cent metres amb dignitat. En un conte, cada nova línia no és una línia més sinó una línia menys, i en aquest cas, concretament, una línia menys fins a la trenta, perquè això és el màxim: «Entre una i trenta línies», li ha dit la veu de vellut que li ha telefonat del suplement dominical del diari i li ha demanat el conte. A desgrat, l’escriptor aixeca els dits de les tecles i compta les línies que du escrites: vint-i-tres. Només n’hi falten set fins a la que serà la trentena. Però, després d’escriure aquesta consideració–i aquesta altra–encara n’hi falten menys: sis. Mare de Déu! És incapaç de pensar res i no teclejar-ho, de manera que cada cosa que pensa se li menja una nova línia i això fa que a la línia vint-i-sis s’adoni que, a només quatre línies del final, no aconsegueix centrar la història, potser perquè de fet–fa temps que ho sospita–no té res a dir i, encara que normalment aconsegueixi dissimular-ho a base de pàgines i més pàgines, aquest maleït conte curt el posa en evidència, motiu pel qual, quan arriba a la línia vint-i-nou sospira i, amb una sensació de fracàs no del tot justificada, posa el punt final a la trenta.
De: Quim Monzó. Mil cretins