Ultimament em sorprenc a mi mateixa amb un somriure estúpid i sense sentit aparent als llavis, no sé de què és, i em suposo que es pot arribar a confondre per el somriure d'un enamorat, però no és el cas, el méu somriure ve de més lluny, d'allò que tots busquem i poc saben trobar, sí, de la felicitat, ara per ara, amb tot i encara que em queixo sovint per coses intracendents sóc feliç, no plenament ni completa, però feliç de totes maneres. Els últims dies m'ha donat per pensar [Hi ha qui ho ha hagut d'aguantar] i m'he adonat que ara si que sé que és ser lliure, qué per fi he conegut el penediment de debó, i que ara conec el desig real, fins ara creia que sabia que era tot això, però només en tenia una idea malformada i poc profunda, digna d'un nen de curta edat - tampoc em considero feta per el temps, doncs sóc jove encara- ;però que més que no pas el temps crec que són les experiències que fan a les persones més grans, acumular records i experiències que serveixen sempre per continuar. Recuperar el somriure perdut fa temps, i començar de nou, carregar bateries.
bon viatge! a 3 dels meus 4 lectors/es.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada