Ella.

Ella m’ho va ensenyar tot, jo era sols un marrec quan vam anar de vacances un estiu a un poble on hi havia un monestir romànic. L’arribada a aquell poble va ser un vespre de pluja, molta pluja, de llamps i trons. Vaig pensar que ella s’havia equivocat aquella vegada, però he de reconèixer que com la majoria de vegades, jo, un marrec insolent, anava errat, i ella, una dona de cultura i feta per la cultura, tornava a encertar amb el destí de les nostres vacances. Plegats havíem recorregut mig país, li devia tot a ella. L’ hotel, com tot el que l’envoltava a ella era confortable, molt acollidor. Al matí següent vam dedicar-nos a recórrer carrers ombrívols i estrets del casc antic. Vam anar a parar a un punt on s’acabaven les construccions i començava la natura humanitzada, realment verd, realment encisador. Ella va treure la càmera, i va fer fotografies- sovint me’n deixava veure algunes de les del seu jove passat, i cada estiu m’imprimia les que jo volia de les vacances, les posava en un sobre i les entregava a la meva mare, mà a mà-.
Aquell mateix dia a la tarda les visites al museu del poble i a l’església romànica ens van mantenir molt ocupats i segons com atrafegats. Recordo que plovia, lleument, un plugim empipador, no prou insistent com per mullar, però si per esquitxar el nas.
Vam donar una gran volta als exteriors del monestir, ella amb la càmera inseparable i jo amb el seu paraigua rosa clar, mentre feia les fotos jo vaig asseure’m en un mur que hi havia prop, a llegir un llibre que s’havia comprat al mateix poble. Mai s’oblidava de mi. No m’era res de família, i ni tant sols la coneixia de sempre. Un dia va arribar a la meva vida, va parlar amb els meus pares i des de llavors sempre se’m enduia a tot arreu.