.nostàlgia absurda.

Deso la bicicleta. La mare torna a estar treballant; el pare de viatge, per tant tinc la casa per mi sola, com la major part de molts estius. Pujo les escales de fusta pensant en què em faré per sopar, i si em vindràs a veure. Deixo la bossa de la piscina sobre el llit, i passo habitació per habitació obrint la finestra i tancant porticons o baixant persianes, depenent de cap on esta encarada la finestra.
Baixo altre vegada les escales de fusta, arribo fins la cuina, obro el segon calaix, trec el meu davantal, de ratlles de tons ataronjats, el que em va portar el pare de Roma fa dos estius, començo a preparar sopar per mi i per la mare.
Sopo al porxo de darrere, escoltant la televisió, macarrons amb formatge...mmmm quina gana!, llom a la planxa...deliciós, i per postres un tall de síndria...la mes sucosa, tan bona i tan vermella....sona el telèfon, corro per agafar-lo abans no pengin:
-digui?¿
-bon profit...
-hola!com saps que sopo?
-sempre que truco a aquesta hora agafes el telèfon amb la boca mig plena, tens una veu molt divertida.
-va home va, mana’m.
-et volia demanar quan et puc passar a visitar...
-ja saps que pots passar sempre que vulguis, és més et dono vint minuts i vull que piquis el timbre de casa.
-m’encantes. fins ara.Sabia que em trucaries i que voldries venir, son tant dolços aquests moments, tan suau la teva pell, la teva olor el tacte dels teus cabells. Mentre espero que els deu minuts passin recullo la taula, apilo els plats dins l’aigüera, trec les engrunes de pa, i frego la taula, em trec el davantal, apago la televisió, pujo al pis de dalt a buscar una tovallola o manta on poder seure, baixo, la deixo sobre el sofà, i obro la porta...