el temps s'escola, se'ns escapa, com els raigs solars entre els nuvols, formant imatges celestials, com la sorra de la platja entre els dits, quan feiem castells de petits, un castell que costa suor i esforços, i despres, quan et vas a treure la sorra a l'aigua, just en aquest temps, que es tan poc, pero es suficient, passa algu i el xafa, el deixa mig derruit, mig enfonsat. Pot semblar una estupidesa, pero per aquell nen, que des de l'aigua s'ho mira desolat, ha estat una patacada, s'estava traient la sorra per sortir de l'aigua i posar-se a jugar al castell i ara no hi es...pero aquell nen no s'enfonsa, cau, si, pero es torna a aixecar i fa un altre castell, i en faria un altre si fes falta, i dos mes, fins que aconseguis jugar-hi...no es rendeix, es tenaç, es per admirar.
miqueeeeeeeeeeeeeeel!!mil gracies, tant per l'anec com pel comentariiii merci
laia, dema cafe!
gri...massatge ja!
marc, tinc 4 anecs que s'esperen :P
:) en plenes facultats altre vegada!
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
1 comentari:
Bé, bé, he guanyat ^^
Ara que dius això dels castells recordo tota la ràbia que projectava cap a la persona que passava i em destrossava el castell que m’havia currat durant 2 hores..
Jo diria que tota la maldat de l’ésser humà va aparèixer amb el primer castell aixafat...
Publica un comentari a l'entrada