el silenci de les ambulancies (paranoica)

baixava cap al poble, aquest tarda, havia quedat amb la nevia per anar a rescatar la laia del seu malson.Tot i que encara no veia la carretera principal del tot bé, he sentit la sirena d'una ambulància, immediatament despres tot ha quedat en el silenci mes absolut, jo continuava caminant i davant meu s'anava formant la imatge del que jo ja havia imaginat: cotxes que avancen a càmera lenta, i una ambulància que sembla ser la unica que es salva d'un encanteri que ha aconseguit relentir el món. m'he quedat com de pedra, absorta dins de mi mateixa, no m'he adonat ni de que em trucaven. he aconseguit adonar-me'n quan ja era la segona trucada. depres hem anat a prendre alguna cosa, (he pagat 1.2€ en monedes de 1,2 i 5 centims) hem caminat parlat, solucionat moltes coses, i sense adornar-nos-en hem tocat un tema que m'ha fet posar bastant paranoica i a la vegada trista...mireu aixo no tinc ganes d'explicar-ho o si que en tinc pero em fa mal, sobretot si passa, pero fins que no sigui el dia no sabre res...pot ser que m'alegri o que despres de que passi algu m'hagi de collir dels terres...sort en tinc que m'arrosseguen a deixar de pensar negativament i m'ajuden a riure sense motiu...o amb motiu, com la laia que una per l'altre ens en riem de tot...o quan ella diu: "anem a la plaça de l'ajuntament que no som a barcelona!". pero tot i aixo cada moment que tinc sola em serveix per trencar-me el cap...qui ho diria oi?¿ ahir estava tant feliç...i ara també, pero en certa manera tinc molts temors..^^ pero es que continuo siguent feliç :P (vosaltres tambe sigueu feliços, que es genial!) part 1:(seguint els consells d'en miquel ho publico, pero per parts) Recordo el sol, un cel amb núvols, una cadira buida sota l’ombra del desmai del jardí, encara recordo el teu perfum flotant el l’aire quan nomes feia un moment m’havies fet un peto a la galta i havies marxat, el soroll del cotxe a l’arrancar, la musica sonant que sortia de la finestra i empesa per la brisa desapareixia en el silenci d’una tarda d’estiu. Sento com si encara el tingues a prop aquell telèfon que sonava cada dia a la mateixa hora, devien ser les dues si fa no fa i un ring sec trencava el silenci. -digui? -holaaa!vols venir a la piscina amb bicicleta? - i és clar!! -et passo a buscar? -entesos!! Penjo el telèfon i torno a fora. Agafo el llibre de l’herba, ha quedat humit de la tapa que estava de cara avall. recullo el mocador, les ulleres de sol, gaudeixo un instant mes del contacte de l’herba sota els peus…em calço les sandàlies finetes de mudar, aquelles que em va regalar l’oncle abans de marxar d’expedició a Àfrica.Tanco la porta del darrere, pujo les escales de fusta, obro la porta de la meva habitació, l’armari, primer calaix a la dreta, agafo el bikini blanc, segon calaix al fons, la tovallola. Ho poso a la bossa de platja que em vas regalar per el meu aniversari. Baixo les escales amb la bossa a l’espatlla. Entro al garatge a agafar la bicicleta, la trec la deixo recolzada a la barana del porxo, i m’assec a esperar .no han pasta ni deu minuts que sento grinyolar una bicicleta vella; la mare ja és aquí. continuara....(si vosaltres voleu, es clar) ^^

(